Carta al meu pare

1 Aug

Pare, no puc materialitzar la teva pèrdua perquè se’m fa impossible imaginar que no et podré veure mai més.

Pare, no puc acabar de plorar perquè segueixes als meus pensaments. Mai acabaré de plorar-te perquè sempre estaràs amb mi.

Pare, no puc entendre com fa no res parlàvem junts de la vida i ara em veig sola parlant de la mort.

Pare, no puc deixar d’enyorar-te. Et cerc i no et trob tot lo que voldria trobar-te. Enyor la teva rialla, la teva veu, els teus ulls brillants, les teves mans. Ho enyor tot.

Pare, no puc fer justícia a tot el que has estat i ets per mi. Em falten paraules que no existeixen per escriure’t. Tu i jo en vam inventar algunes però no van ser suficients. Mai ho haguessin estat.

Pare, no puc evitar pensar si et vaig dir lo suficientment sovint quant t’estimava, quant t’estim. Pens que ho sabies i vull pensar que ho saps.

Pare, em costa tirar endavant sense poder seguir les teves passes. Tu em llegies, em corregies, m’ensenyaves a aprendre tot el que encara no sabia. Pare, tu endolçaves la meva ànima mentres alimentaves el meu esperit crític.

Però pare, mai em vas dir que això arribaria. I això que sempre m’havia aterrat ha arribat. En aquests moments m’acompanyen les teves paraules, les teves idees i els valors que em vas inculcar. Amb el temps podré ordenar-ho tot i fer honor a tot el que m’has transmès.

Pare, em toca aixecar el cap i fer entendre al meu cor que ara hi ets d’una altra forma, però hi ets. Sé que ens anirem retrobant en formes diferents al llarg del temps i així mai ens haurem d’acomiadar. Aquesta és la única manera que tenc per entendre la teva anada: convertir-la en tornada.

Fins sempre.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *