Avui ha estat un dia d’aquells ón a l’agenda surten un munt de coses per fer i, a més, són coses importants i que s’han de fer avui i no demà. Els plaços acaben i, com sempre, ho faig tot a darrera hora. Encara així, el dia, ha resultat molt profitós.
Per començar, després de rebre la notícia de que havia estat acceptada al màster ón m’havia preinscrit, he anat a “l’enyorada” UIB amb intenció de matricular-me. He comprovat que quasi tot segueix igual. Fa unes setmanes havia quedat amb el director del màster per a que m’expliqués els objectius i m’acabés de convèncer però, em va plantar. I m’he hagut de convèncer sola. Ho he fet. M’he matriculat i ara torn a ser estudiant però, aquest pic, d’un postgrau. No sona malament. La premisa que m’ha fet prendre aquesta decisió ha estat: “Si no ho faig ara, no ho faré mai”. Dit i fet.
En veure la inversió que em suposava tornar estudiar he optat per demanar un prèstec que feia temps que el tenia al cap. Es tracta d’un crèdit que s’aconsegueix a través del Ministeri d’Innovació i Ciència. En concret rep el nom de “Préstamo Renta Universidad“. En el cas de que me’l concedeixin tendré unes molt bones condicions a l’hora de tornar el capital i, a la vegada, em servirà per sobreviure mentres estudio. Així que he aconseguit tota la paperassa que em demanaven i ho he enviat a Madrid. Ara només em queda esperar resposta.
Una vegada he acabat la primera nota de l’agenda, he passat a la segona: baixar a Palma per assumptes bancaris. En realitat visc a Palma, però sempre hi baix… són expressions mallorquines. Devers les 12:00 era al centre de ciutat aguantant uns 37 graus a la meva esquena. No ha estat gens fàcil. He aprofitat per fer una volteta per algunes tendes ja que era per allà. Quan ha estat l’hora de dinar he decidit tornar a casa. Però m’he trobat el “Plan E” per tot el camí. Feia temps que no conduïa per ciutat i, me n’he adonat que tot Palma està en l’aire: camíns tallats, obres per tot, fletxes i carrers provisionals, un desastre. He aconseguit arribar a casa descubrint algunes “dreceres” de carreróns mai abans recorreguts.
La quarta nota de l’agenda posava literalment: “fer invitacions ja!”. Així que després de setmanes de dissenyar invitacions he procedit a fer-les. No és molt comú això de “casar-se dues vegades en un any”. En realitat no m’he casat dues vegades però aquest estiu toca celebrar-ho amb els meus, ja que fa just un any ho vam celebrar amb la família i amics d’ell. Així que hem comvocat una petita trobada. I, per una majoria no absoluta, hem decidit que faríem les invitacions a mà, bén casolanes. I això he estat fent tot l’horabaixa: escriure i aferrar. Els resultats han estat bons i el dia del tot complet.
Foto: Eduardo!