Arriba la primavera coronada, enmig d’una revolta inesperada. Sembla una pel·lícula, diuen uns. Sembla un malson, pensem altres.
Jo anomeno a aquesta revolta la revolució dels sentits. Cal aprendre a ensumar mirades, tastar pensaments, tocar sentiments, mirar el temps com passa i escoltar totes aquelles aferrades que volem fer i no podem.
Benvingudes siguin, idò, les meves estimades sinestèsies. Aprendre a desaprendre és el que ens ensenyarà aquesta crisi etapa. Aprendrem a viure amb els cinc tots els sentits ben desperts. Falta ens feia.
Ens obliguen a aturar-ho tot. Ens conviden a parar pensar. Potser feia temps que no ho fèiem i ara cal fer-ho sols, junts i sols. Haurem d’aprendre a suportar-nos les vint-i-quatre hores. Es presenta una oportunitat per coneixe’ns de veres.
Ens diuen que tanquem les portes i ens quedem a casa. Aquí dins no hi ha perill i cada dia que no sortim és un dia perdut per aquell que diu ser el nostre enemic. És un dia guanyat per nosaltres.
Però ningú ens ha prohibit obrir finestres. I jo les obro i deixo entrar una cançó que escolta el veinat. Deixo que entri una cridada d’algú que estimo i li dic que tot anirà bé. Deixo que una rialla d’un nen que guaita pel balcó m’ompli sencera. Ensumo la pluja i imagino totes aquelles aferrades que faré quan això acabi. Mentrestant les faig a cop de teclat.
Són aquestes coses les que ens faran sobreviure, avui i sempre.