15 M

30 May

Pocs dies abans de les eleccions, després d’haver aconseguit una xifra més que considerable d’aturats, i després d’haver percebut, més o manco de prop, la pudor de la corrupció, el poble decideix sortir al carrer o, millor dit, sortir a la plaça.

La plaça Espanya es converteix en la plaça Islàndia, el rei en Jaume canvia els colors de la seva bandera i la plaça comença a veure’s més acolorida. El poble es mostra indignat, s’uneix i fa un crit mut que demana canvis. Comença el moviment.

Alguns joves deixem de pertànyer, per un dia, a la generació “ni-ni” per començar a formar part d’un nou moviment que ens convida a tenir esperança. Ja començava a estar cansada de sentir que els joves no valíem res. I es que, poc a poc, ha anat creixent una nova generació en la qual no hi ha límits per a comunicar-se ni n’hi ha per saber, cada dia, alguna cosa més. Estic parlant d’una generació que llegeix més blogs que diaris, una generació que no consulta un diccionari físic, sinó Google, una generació que no té telèfon fixe, sinó que es comunica mitjançant les xarxes socials. A l’ombra de fortes crítiques han crescut alguns joves que ara exploten indignats. Així comença tot.

Jubilats, aturats, immigrants, estudiants i treballadors, tots, ens unim per manifestar la nostra indignació, per compartir una opinió i començar a organitzar la concentració. Es tracta de gent molt diversa i amb distintes ideologies. El denominador comú és que estan descontents, cabrejats i indignats davant del sistema polític, econòmic i educatiu que hi ha a Espanya.

Republicans i no tant, uns nacionalistes i d’altres no, comunistes, monàrquics, socialistes, etc. deixen de banda les seves diferències i es reuneixen a la plaça per protestar i proposar algunes solucions. El món els està mirant i admirant, mentre els medis a Espanya es troben en shock i ignoren la importància d’aquesta rebel·lió. I és que duim a la plaça des del ja conegut 15M.

Senyors, a mi se’m va girar el cor divendres passat al veure’m immersa en una massa de persones tan diverses i dispostes a lluitar per a una democràcia més directa i real, per una llibertat sencera i per uns principis comuns que ja va sent hora que se’ns reconeguin.

A la fi, la veu dels joves està fent eco en el món. A la fi, els joves comencem a escriure la nostra història i a editar-la amb el nostre legítim format. I el millor és que es tracta d’una lluita pacífica i per uns principis que ens pertanyen. No hi ha por, però sí hi ha ràbia, il·lusió i algunes contradiccions més.

Passada l’eufòria inicial, la gent demana respostes a aquest grup, es planteja la continuïtat del moviment, es comencen a exigir propostes. No comparteixo les exigències. A mi el que m’interessa és saber que no estic sola, que la meva idea del món no és tan utòpica com semblava i que existeixen formes de lluitar pels propis ideals.

Sóc jove, estudiant de postgrau i aturada i em queixo perquè no em sent representada per cap partit polític, perquè no sent que la societat confiï en mi, perquè els polítics miren pels seus propis interessos i no pels meus, perquè no tenc a qui acudir mentre els meus somnis es trenquen. No es que esperi dels polítics que em solucionin tots els problemes, però sí esper que, almenys, no col·laborin activament amb polítiques irracionals que transformin l’accés a la sanitat, a l’educació i a un treball digne en un malson.

No estic disposta a hipotecar la meva vida per aconseguir una vivenda en propietat. Aquesta mentalitat és pròpia del capitalisme i d’una filosofia basada amb la persecució de coses materials.

No estic disposta, tampoc, a vendre les meves idees. Per tant, em mostro conseqüent amb el meu dret a elegir a algú que em representi. Fins ara, només he pogut resignar-me a escollir el candidat que menys traeix els meus ideals. Em sent impotent davant un bipartidisme que no em deixa alternativa.

No estic disposta a creure’m tot el que em diuen. Falta informació veraç i sobren omissions. I això és un condició sine qua non per a que existeixi una democràcia real: sense informació no hi ha opinió!

Per tant, em mostro totalment entregada al moviment i don el meu suport ja que considero essencial fer saber, als polítics i a la societat en general, el meu descontent amb el sistema actual.

One thought on “15 M

  1. Simplement genial! 🙂 comparteixo la gran majoria de les teves idees i com tu i molta gent estic molt indignat perquè els polítics, els banquers i fins i tot la mateixa societat mos hem deixat dur pel conformisme fins que hem arribat a un punt que tot es insostenible i es necessari un canvi urgent del sistema.

    Salutacions!!

    PD: siento mi expresión que es mi primer comentario en catalán.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *