Molts diuen que volen tornar a la normalitat. Jo somric i demano: què és la normalitat? Les hores buides em permeten reflexionar filosofar al voltant d’aquest concepte. La normalitat és tot allò que, amb el temps i a fi de repetir-ho, ha esdevingut habitual.
Tenim la tendència a entendre que lo “normal” és lo correcte, lo adequat, i no té perquè ser així. El meu inconformisme em repeteix que tot sempre pot ser millor i el meu optimisme em recorda, cada dia, que hi ha noves formes, eines i actituds per deixar de fer coses normals i començar a fer coses extraordinàries.
Jo no vull tornar a la normalitat. No vull tornar al món de fa dos mesos, on les normes capitalistes anaven per davant de les normes socials. No vull seguir suportant la hipocresia política que ens adoctrinava amb mentides que ja no em crec.
Jo no vull tornar a aquell món on la meva piràmide de Maslow s’invertia imposant-me necessitats innecesàries. No vull malgastar cap esforç en lluites de poders que no van amb mi. No vull suportar més egocentrismes ni deixar-me dur per individualismes que no em convencen.
Jo no vull tornar a un món guiat per la por on s’intenta amagar la única certesa que tenim en aquesta vida, que és que aquesta algun dia s’acaba. No vull un món covard incapaç d’assumir pèrdues. Aquell món de fa dos mesos mirava cap un altre costat quan les morts s’acostaven. Jo aspiro a un món valent que les combati. De cara. De cor.
Vull tornar al món dels temps que venen, on les coses importants son les que realment importen. Vull un món millor, on totes i cada una de les persones siguin les protagonistes. I quan aquest món que ansio esdevengui normal, jo en voldré un altre. Perquè fujo de les coses normals. Perquè em quedo amb les coses extraordinàries.