“Diuen que ell ha mort aquest vespre. Però això no és cert. Ell segueix dins meu. No se’n va ni se’n anirà. Ens ha marcat. Ens ha deixat unes idees, uns cotums, unes manies, uns records (“d’Irlanda”), uns sentiments reals que estàn estampats en tendres versos de dolces cançons.
La gent com jo sap que no ha mort. SAU no ha mort. Queden els dies, mesos i anys passats i ells els van reflexar en cançons que encara estàn aquí. No ho hem perdut tot. No només ens queda l’altre cara de SAU sinó que també quedem nosaltres, que esteim aquí, recoltzant-los en tot. No estau sols.
Per Carles Sabater, el meu amant de paraules i versos, i Pep Sala, el meu innocent amic.”
Fa 10 anys, quan jo en tenia 15, vaig escriure aquestes paraules al meu bloc de notes. Encara no existia el meu blog. Record que em sentia com quan es mor algú que estimes. La primera reacció és: “no m’ho crec”. Doncs jo no m’ho creia. No ho entenia, i encara no ho entenc ni tenc la capacitat de superar les pèrdues. Em falta maduresa per aquestes coses.
Es mesclen sentiments de tots tipus. Es barreja ràbia, pena, desconsol i comences a sentir lo fràgil que és la vida. Caus en terra. La realitat es posa al teu costat i t’ensenya lo que mai vols veure. Pareix mentida com et pot arribar algú, que no coneixes, a través de paraules i quatre acords en clau de fa. Em direu ingènua però sempre vaig imaginar que jo era la noia de l’altre cantó del bar. Sempre em donava per al.ludida amb les seves històries. No soc la única que vol recordar-los. Per tant, avui dedico el post a la memòria d’en Carles i de SAU. Per mi SAU mai ha mort.
Com anècdota vull contar-vos que, fa uns mesos, estava celebrant un aniversari d’uns amics a Xile. Vam anar a un karaoke i de les cançons per triar hi havia Boig per tu (en català!). Vaig flipar. Aquell pic fou la primera i única vegada que he participat cantant en públic. Vaig cantar la cançó i l’anava traduÏnt al castellà per a que els altres entenguessin. Mentres cantava em tremolava la veu i tenia la pell de gallina. Va ser emocionant i fou la primera vegada que em vaig atrevir a fer una cosa així. Vaig sentir que ho havia de fer. Feia temps que no palpava res de la meva terra i no m’ho vaig pensar més. Era una oportunitat per superar el meu pànic escènic i de donar a conèixer un idioma, una cançó bonica i a SAU. També dedico aquell moment al grup.
Em despedeixo ja, sense poemes ni més promeses. Fins sempre.