Feim un cafè?

Aquesta illa on vaig néixer està plena de tòpics. Aquí, i a molts altres llocs d’Europa, com diu Climent Picornell, es fa molta vida dins els cafès. Palma està plena de cafès on es poden arribar a reunir moltes pinzellades mallorquines.

Ahir vaig anar a prendre “un cafè” amb una amiga. Vam anar al Món. No és el cafè més típic de Palma però sí un punt de partida per a molta gent. És molt comú dir: “Quedem al Món” com a punt de referència, ja que està situat a la Plaça Espanya i és bastant cèntric.

Vam arribar-hi a les set de l’horabaixa. Sempre ens seiem al fons ja que, al menys a mi, em sembla que és la part dels “joves”. Justament ahir hi havia devora noltros una taula de senyores. Eren quatre senyores d’aquelles que es posen tot l’or que tenen per reunir-se amb les seves amigues per fer un cafè descafeïnat de sobre (com la majoria de les nostres padrines). Anaven pentinades quasi iguals: tenyides i amb els cabells ben pujats, amb un monyo ben marcat. Les quatre anaven ben pintades i amb els morros vermells (molt vermells), d’aquells vermells que deixen la marca dels llavis a la tassa.

Mentre esperava a la meva amiga, ja que es va retardar a causa de problemes tècnics del metro, una de elles (la més rossa, o “groga”) es va acostar a la taula on jo seia i me va “robar” la cadira de devora. Ni tan sols em va demanar si la podia collir. Potser hi podria haver deixat la meva bossa i no se n’hagués adonat. Se l’hagués duta  igualment. Tot seguit vaig exclamar: “Perdoni, perdoni, senyora perdoni…” Se va fer la sorda, o potser ho era de veres perquè, a més, cridava molt. El cambrer, que estava a l’altra punta del bar, sí em va sentir. Va venir i, com que ho havia vist tot, me va dir que no me preocupés i me va dur una altra cadira.