Feim un cafè?

23 Dec

Aquesta illa on vaig néixer està plena de tòpics. Aquí, i a molts altres llocs d’Europa, com diu Climent Picornell, es fa molta vida dins els cafès. Palma està plena de cafès on es poden arribar a reunir moltes pinzellades mallorquines.

Ahir vaig anar a prendre “un cafè” amb una amiga. Vam anar al Món. No és el cafè més típic de Palma però sí un punt de partida per a molta gent. És molt comú dir: “Quedem al Món” com a punt de referència, ja que està situat a la Plaça Espanya i és bastant cèntric.

Vam arribar-hi a les set de l’horabaixa. Sempre ens seiem al fons ja que, al menys a mi, em sembla que és la part dels “joves”. Justament ahir hi havia devora noltros una taula de senyores. Eren quatre senyores d’aquelles que es posen tot l’or que tenen per reunir-se amb les seves amigues per fer un cafè descafeïnat de sobre (com la majoria de les nostres padrines). Anaven pentinades quasi iguals: tenyides i amb els cabells ben pujats, amb un monyo ben marcat. Les quatre anaven ben pintades i amb els morros vermells (molt vermells), d’aquells vermells que deixen la marca dels llavis a la tassa.

Mentre esperava a la meva amiga, ja que es va retardar a causa de problemes tècnics del metro, una de elles (la més rossa, o “groga”) es va acostar a la taula on jo seia i me va “robar” la cadira de devora. Ni tan sols em va demanar si la podia collir. Potser hi podria haver deixat la meva bossa i no se n’hagués adonat. Se l’hagués duta  igualment. Tot seguit vaig exclamar: “Perdoni, perdoni, senyora perdoni…” Se va fer la sorda, o potser ho era de veres perquè, a més, cridava molt. El cambrer, que estava a l’altra punta del bar, sí em va sentir. Va venir i, com que ho havia vist tot, me va dir que no me preocupés i me va dur una altra cadira.

Una vegada resolt aquest petit problema i una vegada la meva amiga ja haviaarribat vam demanar l’esperat cafetet i vam fer la xerradeta. Parlarem de feina, estudis, amistats, plans i viatges. Però, al menys per mi, era
difícil concentrar-me en la nostra conversació. Les nostres veinades de taula no aturaven de xerrar i contaminaren un poc l’ambient auditiu d’aquella sala. És a dir, xerraven alt. La rossa en un moment va començar a dir “subnormal” a una altra. Me va estranyar que una senyora tan aparentment
composta tengués aquest vocabulari. Després van començar a xerrar de les seves respectives famílies. Totes xerraven dels néts, de fet, van començar a presumir de néts. Totes deien que el seus néts eren millor. Pareixia una competició ¿de néts?.
El que volia treure de tot això era deixar clar que m’agrada la vida de ciutat però Mallorca és molt petita i quasi tots coincidim amb un caràcter propi. Som una societat de molta façana. Pensam molt amb el que diràn els altres i volem aparantar el que, a vegades, no som. Com a crítica personal pens que fingim massa i no deixem espai a la persona que tenim al costat, potser, perque s’illa és petitona i no ens dóna per tant. Facis el que facis sempre estàs “en perill” de que t’hi trobi algú que sap qui ets. Es tracta d’amagar massa coses i això, al menys a mi, no deixa em deixa viure tranquila, lliure. Vaig prometre que escriuria sobre aquell horabaixa i així ho he fet. També així celebro el meu post número 200.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *