Ahir vaig anar a la processó. Feia anys que no hi anava i el darrer pic que hi havia anat jo formava part de la desfilada. Ja no recordava la Setmana Santa. Però ahir, entre “saetas” i tambors vaig tornar a sentir aquella por que sentia quan era petita. Se’m va posar la pell de gallina un pic més entre ciris i cofrares.
Vaig estar uns anys anant-hi amb la antiga cofradia del Silenci. Per a mi són dels més elegants amb una vesta tota negra i una faixa, també negra, de vellut. Els cofrares arrosseguen una llarga capa, també negra, i aguanten un ciri taronja. Durant tota la processó, auqesta agrupació, respira un silenci lúgubre i pobre del qui el rompi. Treuen a passejar una creu de fusta bén senzilla però bén pesada. No duen cap orquesta, només un tambó que marca cada passa que es fa. És un sò sec.
Ahir, la processó del Dijous Sant, sortí de La Misericòrdia i posà punt final a La Seu. Obriren el portal principal i només hi podien entrar els cofrares. Fou una bona idea encara que pel curt recorregut que hi havia van anar molt lents. No em van donar cap confit (ni un). Tal vegada és el preu de haver abandonat tal tradició d’anar “a la processó”. Finalment vam veure arribar el Crist de La Sang a La Seu. Feia anys que aquest no hi entrava.
Encara que no em consideri la persona més cristiana del món, més bé ja m’autodefineixo com a agnòstica, valoro les tradicions ja siguin religioses o no. M’agrada participar-hi i crec que és una forma de conservar el nostre passat i també de donar sentit al nostre present ja que ens poden donar respostes a preguntes d’avui. Pens que un món sense tradicions seria molt avorrit. Aquestes formen part de la nostre cultura i jo crec que val la pena conservar-les.
Si voleu veure més fotos, les he penjades al Flickr.