La plaça Espanya es converteix en la plaça Islàndia, el rei en Jaume canvia els colors de la seva bandera i la plaça comença a veure’s més acolorida. El poble es mostra indignat, s’uneix i fa un crit mut que demana canvis. Comença el moviment.

Alguns joves deixem de pertànyer, per un dia, a la generació “ni-ni” per començar a formar part d’un nou moviment que ens convida a tenir esperança. Ja començava a estar cansada de sentir que els joves no valíem res. I es que, poc a poc, ha anat creixent una nova generació en la qual no hi ha límits per a comunicar-se ni n’hi ha per saber, cada dia, alguna cosa més. Estic parlant d’una generació que llegeix més blogs que diaris, una generació que no consulta un diccionari físic, sinó Google, una generació que no té telèfon fixe, sinó que es comunica mitjançant les xarxes socials. A l’ombra de fortes crítiques han crescut alguns joves que ara exploten indignats. Així comença tot.

Jubilats, aturats, immigrants, estudiants i treballadors, tots, ens unim per manifestar la nostra indignació, per compartir una opinió i començar a organitzar la concentració. Es tracta de gent molt diversa i amb distintes ideologies. El denominador comú és que estan descontents, cabrejats i indignats davant del sistema polític, econòmic i educatiu que hi ha a Espanya.

Republicans i no tant, uns nacionalistes i d’altres no, comunistes, monàrquics, socialistes, etc. deixen de banda les seves diferències i es reuneixen a la plaça per protestar i proposar algunes solucions. El món els està mirant i admirant, mentre els medis a Espanya es troben en shock i ignoren la importància d’aquesta rebel·lió. I és que duim a la plaça des del ja conegut 15M.

Senyors, a mi se’m va girar el cor divendres passat al veure’m immersa en una massa de persones tan diverses i dispostes a lluitar per a una democràcia més directa i real, per una llibertat sencera i per uns principis comuns que ja va sent hora que se’ns reconeguin.

A la fi, la veu dels joves està fent eco en el món. A la fi, els joves comencem a escriure la nostra història i a editar-la amb el nostre legítim format. I el millor és que es tracta d’una lluita pacífica i per uns principis que ens pertanyen. No hi ha por, però sí hi ha ràbia, il·lusió i algunes contradiccions més.

Passada l’eufòria inicial, la gent demana respostes a aquest grup, es planteja la continuïtat del moviment, es comencen a exigir propostes. No comparteixo les exigències. A mi el que m’interessa és saber que no estic sola, que la meva idea del món no és tan utòpica com semblava i que existeixen formes de lluitar pels propis ideals.

Sóc jove, estudiant de postgrau i aturada i em queixo perquè no em sent representada per cap partit polític, perquè no sent que la societat confiï en mi, perquè els polítics miren pels seus propis interessos i no pels meus, perquè no tenc a qui acudir mentre els meus somnis es trenquen. No es que esperi dels polítics que em solucionin tots els problemes, però sí esper que, almenys, no col·laborin activament amb polítiques irracionals que transformin l’accés a la sanitat, a l’educació i a un treball digne en un malson.

No estic disposta a hipotecar la meva vida per aconseguir una vivenda en propietat. Aquesta mentalitat és pròpia del capitalisme i d’una filosofia basada amb la persecució de coses materials.

No estic disposta, tampoc, a vendre les meves idees. Per tant, em mostro conseqüent amb el meu dret a elegir a algú que em representi. Fins ara, només he pogut resignar-me a escollir el candidat que menys traeix els meus ideals. Em sent impotent davant un bipartidisme que no em deixa alternativa.

No estic disposta a creure’m tot el que em diuen. Falta informació veraç i sobren omissions. I això és un condició sine qua non per a que existeixi una democràcia real: sense informació no hi ha opinió!

Per tant, em mostro totalment entregada al moviment i don el meu suport ja que considero essencial fer saber, als polítics i a la societat en general, el meu descontent amb el sistema actual.

El que vull fer, exactament, és estudiar i entendre la relació que hi ha entre el turisme i l’educació, especialment, la relació entre el turisme i el rendiment escolar dels alumnes de secundària. Per ara, em centraré en Mallorca. Més endavant m’agradaria ampliar-ho i comparar la situació de les illes amb la d’altres comunitats autònomes.

Per què he decidit escriure les meves intencions al blog? Doncs, una de les raons és que quasi no trob literatura sobre aquest tema. Pareix que hi ha poc escrit i costa començar sense tenir referències. Tampoc acab de saber a qui m’he de dirigir, a part dels que ja m’estan ajudant.

Aleshores, he pensat en publicar la meva voluntat de fer el PFM sobre aquesta temàtica per reclamar l’atenció d’alguns de vosaltres i demanar-vos un poc d’ajuda. Qualsevol aportació pot ser bona. Per tant, si sabeu d’ algú que l’interessi aquest tema només l’heu de redireccionar aquí. Sigui el que sigui, també em pot interessar  saber què penseu d’aquest tema.

Poc a poc, aniré informant dels meus progressos a fi de proporcionar informació sobre aquesta delicada relació que ens afecta a tots.

La qüestió es que dia 25 i 26 de novembre vaig assistir a un congrés a València. El congrés duia per títol “L’arc Mediterrani:  porta d’Europa”. La universitat de les Illes Balears va oferir 15 beques per a 15 estudiants universitaris per assistir, de franc, al congrés. Jo vaig ser una de les persones que es va inscriure  i em concediren la beca. Així que dia 25 vam partir cap a València a les 7:05 del matí. Arribem i ens anem al col.legi major on havíem d’allotjar-nos aquests 2 dies. Deixem motxilles i partim cap al centre de cultura contemporània Octubre, on s’organitzava el congrés.

Em va sorprendre que quan vaig entrar a la primer sessió  no érem més de 40 persones a la sala i, així com anava avançant el dia érem menys els assistents. Així com anava escoltant les diverses ponències i les intervencions del públic quan acabaven aquestes, vaig començar a ensumar l’aire que es respirava en aquella sala. Es tractava de reflexionar i discutir la situació del que anomenen l’arc mediterrani. Aquest eix mediterrani el constitueixen Catalunya, la Comunitat Valenciana i les Illes Balears. A aquesta euro regió l’anomenen EURAM. El congrés va anar enfocat a criticar el centralisme real de Madrid que viu el nostre país a tots els nivells i a potenciar la unió dels països catalans com a força econòmica i social.

La veritat es que no estic en total desacord amb el que es predicava, però una vegada més, a les Balears no les tenien molt en compte. No va ser fins el segon dia de congrés, a una de les darreres ponències, quan es va parlar de ses illes i ho va fer na Joana Maria Seguí, catedràtica de geografia de la nostra universitat. Va ser prou clara i la seva presentació prou interessant.

Hi havia molts més representants de Catalunya i Comunitat valenciana, per tant, les I.B. es van deixar, una vegada més,un poc de banda. Es van enfocar molt en els ports mediterranis i amb la seva funció de descarregar mercaderies. Van oblidar un poc el transport aeri i tota l’àrea del turisme. No hem d’oblidar la importància de tenir les portes “ben obertes” cap el turisme (europeu i no europeu). Respecte al transport aeri em va semblar un conjunt de discussions entre encorbatats lluitant per la quota de mercat i poca cosa més.

Foto: jorgevr

He sortit al jardí a veure i a regar les meves plantetes. M’he convertit en tota una jardinera que té cura del seu jardí. Just sortir, m’ha atacat una abella. Al meu jardí, les abelles són ben mallorquines i també els agrada marcar el seu territori. M’ha picat a l’orella. He pegat un bot i he tornat a dins. És per això que més valia no sortir avui.

Com que no he volgut sortir més al jardí, he decidit posar una rentadora. Aquesta havia estat rompuda tota la Setmana Santa, així que encara tenia el cobo de roba bruta mig ple (i no mig buit…). Als 2 minuts d’haverla posada, sent un “¡boom!” no massa simpàtic. Baixen els ploms, s’apaga el llum, la televisió, la gelera i, com no, la rentadora. La rentadora ha explotat! He entrat a la cuina amb por i, efectivament, la rentadora estava apagada i es sentia una notable olor a cremadet. Una altra vegada em qued sense rentadora.

Ja era hora de partir cap a la feina, així que no he intentat fer res més ni he cridat al tècnic. He collit les meves coses i he partit. Abans m’he assegurat de dur les claus a sobre ja que, amb el dia que duc, tot pot passar. He posat el cotxe en marxa i he observat que tenia un paperet al eixugaparabrises. ¿Qué posava? Doncs un dels veïns m’amenaça en cridar a la grua si no deix el cotxe més enrera, ja que el meu cotxe toca 10 cm la línia groga… Era el que me faltava: més enemics al poble. Santa Maria del Camí no m’ha rebut amb els braços oberts i em sap greu perque m’agrada viure-hi.

En definitiva, són les 14:18 i encara queda molt de dia per davant. Així que intentaré anar alerta amb tot el que faci avui. I això que ahir era Dimarts 13… no avui!!

Foto: othermore (other)

]]> http://www.caterinajaume.es/avui-no-es-el-meu-dia/feed/ 0 http://www.caterinajaume.es/blanca-mallorca/ http://www.caterinajaume.es/blanca-mallorca/#comments Fri, 12 Feb 2010 09:53:31 +0000 CaTeRiNa http://www.caterinajaume.es/?p=1044 Amb aquest paissatge, que veim a la foto, he despertat avui. Ha estat nevant tot el vespre i no he pogut evitar fer fotos. Aquest any, el Carnaval vé carregat de neu. La Serra de Tranubtana està tota coberta de neu… I la neu combina a la perefcció amb els amatllers florits. Aquest cap de setmana es presenta interessant. Disfrutau-lo!

Des de bén prest arribem els mercaders. Els de la vedura són els primers. Un poquet més tard arribem els artesans (no massa més tard) i exposem les nostres creacions afegint les novetats que cada setmana intentam fer.

Encara així, pareix que als alaroners no s’estàn animant a venir a veure’ns. Darrerament el mercat està apagat. La gent no passeja, no mira les taules i evidentment no ens compren. Alguns dels artesans esteim pensant deixar d’anar-hi, no tant pel baix volum de ventes, sinó perque pareix que a la gent no els interessa del tot la nostra presència. Seria una pena perdre aquest mercadet i l’ambient que fins ara hi havia.

Esper que de cara a Nadal ens animem tots. Vos convit a sortir de casa i venir a passejar per la plaça, aixó sí, amb una bona bufanda i un bon abric. Ens veim a Alaró, vos esperam!!

A Balears no es valora la gent jove i, molt menys, s’aposta per ella. Des dels 12 anys, que vaig començar la Educació Secundària Obligatòria (ESO), he sentit a “experts”, dir lo malament que anava el sistema, la poca “base” que tenia, les poques ganes d’estudiar, etc. … Quan vaig haver acabat aquesta etapa vaig seguir estudiant el batxillerat a un institut que estava totalment en contra del nou sistema. Em deien que l’institut tenia mentalitat de BUP i COU. I quina cupa tenia jo si venia d’”ESO”? No em van deixar triar. El meu any fou dels primers en que les escoles públiques estaven obligades a implantar el nou sistema. I me’l vaig haver de menjar (amb patates!).

Vaig aconseguir passar el batxillerat. No sabia qué volia estudiar però sabia que no em quedava altra opció que seguir estudiant. Vaig triar turisme per un procés d’eliminació. Reconec que no era conscient de la importància de la meva elecció. No van ser molts els voluntaris a orientar-me. Podríem dir que no hi havia una actitud de motivar a l’alumne a que anés a la universitat.

La carrera no em va agradar. Des de el principi vaig veure un gran ventall d’assignatures massa variat i poc concret. Vaig sortir de la carrera sense idiomes i sense cap tipus d’orientació laboral. Em vaig haver de cercar la vida per obtenir un nivell d’idiomes acceptable. I quan vaig anar a cercar feina, el que més em va servir va ser la meva “ànima viatjera” i els idiomes obtinguts. La carrera mai se’m va valorar i menys en l’aspecte econòmic.

Encara que la carrera no em deixés satisfeta, sempre m’ha agradat el món del turisme. El que més m’interessa és el motiu intrínsec del turisme, és a dir, per què la gent viatja, què cerca al lloc que visita. I també no deix de tenir en compte la cara dels locals que reben turistes. Em pareix important estudiar la societat receptora de turisme i observar com afecta l’impacte del turisme en la societat. És a dir, crec que hi ha una part social que requereix posar-li una especial atenció.

Tornant al motiu que em dur a escriure avui, crec que els joves ens sentim ja ofesos d’escoltar tantes vegades  que no esteim preparats i que ens falta formació. Jo no dic que no sigui cert però deman que es posin solucions. Nosaltres, des de la la part d’alumnes no podem canviar el sistema sols. Necessitem que ens ajudin a sortir més competents de cara a l’exterior. És necessari rompre amb la mentalitat de funcionari i motivar a la superació. És necessari que ens ajudin a emprendre  i, sobretot, que confiin més en nosaltres i ho demostrin invertint temps i capital en la nostra etapa fomativa.

Foto: tralala colori

Es va tractar d’un viatge d’amics, de bons i vells amics. La trobada fou bastant internacional. Vaig compartir el cap de setmana amb un amic de Castelló, una uruguaya radicada a Barcelona, una Canària, un Galleg, un Lleidetà, una “Alemana-mallorquina-canària” (difícil però cert), un Xilè (a això ja hi estic més acostumada) i dues mallorquines, una que era castellanoparlant i l’altra que era jo. I lo cert és que, en general, ens vam dur molt bé. Vam riure molt i em van ajudar a crear un altre bon record d’aquesta ciutat que tant m’enamora: Barcelona. Per a mi és una ciutat màgica. Em fa sentir independent, lliure i em dóna força i ales per menjar-me el món.

Durant el cap de setmana vam passejar per Les Rambles i els carrerons que l’envolten, cosa que mai puc deixar de fer quan vaig a la capital catalana.  Podria descriure mil detalls sobre aquesta llarga carrera, però m’allargaria massa. Quan passejo per Les Rambles em vé just vigilar la bossa. No para de passar gent i més gent. De fet ens vam trobar un home, literalment, nu. Ell passejava tan tranquil amb la seva bossa i res més. Res més. Algunes extrangeres es van alarmar un poc. A mi em va sorprendre, no ho puc negar. Però no em va molestar a la vista ni em va semblar grosser. Mentre caminàvem, no aturava de veure i mirar i de mirar i veure. Hi havia conills, rates, flors, revistes, souvenirs, estàtues humanes, cans, tortugues, mercadets artesanals, gent que m’oferia llaunes de cervesa ilegalment,  llosques pel terra, persones, moixos, sucs de fruita, taxistes, guiris… Hi havia de tot i molt. Si ho hagués intentat mai hagués trobat a Wally allà.

Em va quedar temps per dinar un dia amb el meu germà. Vaig aprofitar per regalar-li un dels regals més frikis que he fet mai, ja que s’acostava el seu sant. Vam menjar pizza i ,aviat, vam seguir cada un el seu camí. Ell sempre té coses interessant per fer. No entenc com li caben tantes coses al cap però, creieu-me, ja li va prou bé.

El cap de setmana va acabar amb un piromusical fantàstic. Estava envoltada de persones a les escales de Montjuic escoltant i mirant bocabadada com els focs artificials ballaven al ritme de la música. Fou tot un espectacle. Es va notar que hi havia un generós pressupost. Va ser una excel.lent forma d’acomiadar el cap de setmana. El contingut del post, pot ser, és un poc magre però volia deixar constància d’aquesta escapada.